La febre

Ahir la Júlia se’n va anar a dormir amb febre. Es veia venir des de que va sortir de l’escola. Avui s’ha llevat amb febre i ha seguit així, intermitentment tot el dia. L’ibuprofè infantil té efectes excitants, literalment. La Júlia ha anat passant de l’eufòria a la son, i jo, atenta al tema. Mentrestant el petit, l’Ot, seguia amb les seves necessitats quotidianes precàriament ateses mentre jo posava el vídeo, preparava un suc que no es pendria ningú, o estenia una rentadora inaplaçable. La Júlia també se sentia desatesa a estones, mentre l’Ot mamava, mentre jugava una miqueta amb ell, mentre jo feia llibrets per dinar que ens acabaríem menjant freds.

Tots dos m’ho han dit ben clar, cadascun amb els seus propis mecanismes: la mirada i el plor l’un, la veu i el llenguatge l’altre. Dos nens, un únic missatge: “et vull per mi”.

amistats perilloses

ELLA: “això no m’ho poso”JO: “per què? és nou, fa bona olor i queda de perles amb aquesta faldilla”
ELLA: “té botons. els botons són lletjos. no em posaré mai botons”
JO: “però per què els trobes lletjos? a mi m’encanten”
ELLA: “la Sara diu que són lletjos i la Sara és la meva amiga”. 

Fotografiar

He estat endreçant fotos, analògiques, fetes per mi fa posem 10 anys. Aleshores em pensava que m’havia de dedicar més a la fotografia. M’agradava molt i pensava que ho feia bé. Em sentia una mica covarda de no fer el pensament i l’acte de convertir la fotografia en un affair més central.

Veient i revisant fotos avui m’he sentit alleugerida. Perquè les fotos de fa 10 anys eren en general força dolentes. Així que covardica o no, no ho vaig fer tan malament. N’he llençat moltes i he fet força espai a l’armari.

És guai ser simplement un amateur.