6.9.10

La parpella

Un noi molt jove s’asseu davant meu al tren. Té els ulls grans i ametllats. Negres i molt bonics. S’ha acabat rendint a la son i els té tancats, ara. La línia de les pestanyes és una suau corva perfecte. I penso en la parpella en sí, com un element aillat, i veig el globus de l’ull fràgil i incapaç de no veure-hi si no fos per la seva aliança amb aquest indispensable trosset de pell. Ja arribo a casa.