14.10.08

...

Ahir tornava cap a casa amb el tren de sempre, just després de dinar. Avançava per l'andana i vaig veure una parella, un home i una dona, musulmans. Ell anava amb una cassaca llarga, barba llarga, babuches llargues, cara llarga i un tocat blanc, petit. Ella anava oculta sota una burqa, negra, espessa i aterridora. Amb l'escletxa dels ulls tan fina que només podies suposar que sota tot aquell negre pesat hi havia una persona, una dona. Cap altra fisura a la tela, cap màniga, cap butxaca, llarga fins els turmells. Només quan es movia, s'intuïen els camals dels pantalons negres, embotits dins dels mitjons negres, embotits dins de sabates negres.

Per mi va ser impactant. I dolorós. Una visió de violència silenciosa. Res a veure amb les desenes d'imatges que he vist de burqa al la tele o impreses, que en la distància geogràfica tenen una dimensió gairebé conceptual. Ja em semblava una obligació horrososa en sí, però la imatge que els meus ulls, descoberts, van veure ahir trascendia qualsevol fet que es pugui justificar amb l'adjectiu de cultural. Allò em semblava simplement una expressió de subjugació.