Ahir vaig veure per segona vegada
Sphere (Barry Levinson, 1998), film basat en una novel·la de Michael Crichton. Més enllà de ser una pel·lícula entretinguda, amb una tensió ben portada que et manté atrapat a la trama fins el final, em sembla una reflexió extraordinàriament lúcida sobre el poder (auto)destructiu de la por humana, capaç de generar imatges de terror i crueltat que arriben a escapar-se del control de l'individuo que les genera.
Al final de la pel·lícula els personatges protagonistes (un matemàtic, un psicòleg i una bioquímica), ments brillants, aconsegueixen desxifrar l'enigma que manté la tensió durant tota la pel·lícula. I l'explicació, la resposta, passa per la
consciència de la seva pròpia incapacitat per formular desitjos positius a la "làmpada d'Aladí" que representa l'esfera.
La por ho entel·la tot.
Crec que amb senzillesa de
haiku, Crichton formula una hipòtesi interessant sobre el funcionament de la naturalesa humana, la tirania de la por a la que està sotmesa la nostra existència i com el mecanisme de defensa més recurrent contra la por és generar destrucció. Tanmateix Crichton deixa una porta oberta a la capacitat d'esmena que pot tenir l'autoconsciència de la
raó.
[...] Un pensament m'ha portat a l'altre i he acabat pensant en els gravats de Goya: "El sueño de la razón produce monstruos".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada