Dylan Ebdus (2)

Jonathan Lethem ha estat un escriptor etiquetat com a autor de gènere, de ciència ficció, al menys fins que va publicar Huérfanos de Brooklyn (Motherless Brookyln, 1999) i La fortaleza de la soledad (The Fortress of Solitude, 2003). Dins de la la comercialment anomenda Next Generation nord-americana Lethem ocupa un espai secundari. Les seves dues primeres novel·les em van entusiasmar: profundes, divertides i de no més de 250 pàgines. Però està clar que el next-generacionisme se li ha pujat al cap i ha decidit fer com els seus col·legues de grup de màrqueting: escriure una novel·la de més de 600 pàgines quan només en necessitava 300. La Next-Generation apadrina noms com David Foster-Wallace (pedant inaguantable), Jonathan Franzen (segurament el que té el cap més ben moblat i que ha vist mooolt de Woddy Allen), Jeffrey Eugenides (el poeta que vingué del sud), Chuck Palahniuk (el més nihilista i el meu preferit) i Breat Easton-Ellis ("la canción del verano" del 1986), entre molts d'altres. Excepte els dos darrers, els altres tots han escrit novel·les monumentals, èpiques i denses. Sota el meu punt de vista, a Lethem no li ha sortit bé. Una decepció. Però no se de què m'estranyo, vivint en l'època dels DVD's amb continguts addicionals, els muntatges del director, els "cameos" mai vistos i hores extres de preses falses. ¿Qui havia dit que el tamany (o la llargada) no importa?